Roman Noir. El refugi.

Mireu, aquí us presento una ficció, l'inici d'unes historietes de bandits i agents secrets:

“Arribà molt tard a la nit. Era una nit plujosa i no hi hagué cap transport disponible al llarg del camí. Quan veié a la llunyania els llums de 

l'hostalatge no se'n sabia avenir, defalllia i les cames ja no li responien. Obrí la porta i el vell xaruc rigué quan va veure la fila que feia. 

S'assegué en una taula del fons, a prop d'una finestra i demanà un brou. Ho acompanyà amb un vi de la casa negre, espès i aromàtic. Va demanar 

d'estar-s'hi una nit i es comprà una ampolla de whisky. 

Un cop a l'habitació, corregué les cortines i obrí el sac. Va haver de treure la poca roba que duia i quatre coses de supervivència, entre les quals la pistola, per poder assegurar-se que tenia el llapis de memòria. Sabia que el duia, però necessitava tocar-lo i pensar com i  a on el podia amagar.

De sobte sonà el mòbil. A la pantalleta les sigles WR. És evident que ja 

s'impacientaven. Però sentint-ho molt, haurien d'esperar. Aquella nit, si era possible, es tancaria en aquell racó de món.

Va obrir el whisky, necessitava que el líquid li escalfés la gola i el relaxés. Va estirar-se i va treure el mapa. De sobte notà una estrebada de dolor. 

S'incorporà, es tregué la camisa i la bena que li embolcallava l'estómac. La cicatriu tenia bona pinta però li tibava molt. Aniria a veure un metge, encara que això sempre tingués un risc.

Era molt a prop de Zurich, així que demà podria tenir la feina resolta,  cobraria i podria entornar-se a casa fins a una propera trucada. Però no les tenia totes. Aquest cop les coses no estaven sortint bé, l'havien trobat i perseguit, una bala li havia fregat la cama, que li feia un dolor espantós i la cicatriu del mes passat li feia mal. Era vida allò? A vegades es sentia com a carnassa llençada als taurons.”