El càntic dels finals.

Cap a les onze del matí és molt fàcil veure l´oncle Antoine prenent el sol al seu pati. Oncle pels amics i veïns, senyor Rivaud pels estranys. Darrere una tanca de fusta d'un blanc impol·lut, es veu la lluminositat verda d´una gespa acabada de segar, a un centímetre, apte per a un partit de futbol del seu Lille Olympique. El futbol és una de les passions de l' Antoine, amb la gespa del seu jardí i els rosers, que cuida amb gran delit. Els poda, els neteja, vigila que no apareguin les erugues...Escarxofat en una hamaca, contempla el seu jardí, talment un propietari colonial. Absorbeix els seus colors, la brillantor de les gotes d'aigua després de la regada habitual de les deu. Sempre el veureu amb la seva gorra irlandesa de color beige i l' esportiu a la falda, fent de manta, quan la son l' ha vençut. Els seus roncs són proverbials.

L'Antoine va treballar tota la seva vida a l' estació de Lille. Era el vigilant. De jove, la feina i el joc del futbol van ocupar els seus dies. Ha conservat d'aquells temps la miniatura d'una locomotora Elephant a sobre del bufet del menjador i l'incansable discurs sobre el gran Lille dels anys quaranta. L'elogi a un equip lluitador, a la velocitat dels dos extrems,  a les rematades de cap de Galeas, als gols de René Bihel...Parla d'un futbol d'èpica, de tardes de remuntades, de celebracions al bar del veïnat, d'amistats a dins i a fora de l'equip. Fa referència sempre a l'afició, als càntics durant el partit i,sobretot, a l'inici i als finals. Recorda sempre els finals: tan si es perdia com si es guanyava, l'afició dempeus amb la bufanda o la bandera, aixecant-la damunt del cap i acomiadant l'equip amb l'himne. El seguidor tenia el gust de cantar, d'inventar cançons o de retrobar-ne de velles. El camp era alegre.

Explica l'Antoine que l'orgull d'equip neix en el moment en què es juga cada partit  per guanyar-lo i es fa tot el que es pot i més per assolir-ho. L'afició confia en la victòria dels seus, però confia també en una cosa millor, que no depèn de resultats, confia que els jugadors trepitjaran la gespa per donar-ho tot. L'Antoine parla també de l'esportivitat. "A l'escola ens ensenyaven a perdre.Ens deien que en acabar el partit donéssim la mà als jugadors rivals i a l'àrbitre."  "I quan l'equip fa tot això,  hom se'n sent orgullós." D'aquí el càntic final, incondicional, corprenedor pels jugadors i les aficions rivals. Encara més quan s'ha perdut. Aleshores el càntic pren unes dimensions espirituals. El càntic és una sola veu, forta i valenta, que celebra l'existència del seu equip. El càntic és la identitat de la tribu que segueix els seus i no s'acovardeix. És un cant atemporal, etern, que conjura la derrota.

Com tots els bons afeccionats al futbol, l'humor de l'Antoine varia en funció del que ha fet el seu equip. Ahir la derrota va ser dura: dos a tres a casa, contra el Niça. "El teníem guanyat, quina pena...". És com una lletania.Li faig una mica la punyeta, per distreure'l. "En Hazard no és  el Messi!" li engego."No només això...",em respon," abans el vostre camp era silenciós, aplaudiments i alguns crits d'ànims, però ara heu canviat, gràcies als jugadors, al joc que feu , als entrenadors...,quan el Chelsea us va eliminar, la vostra afició seguia dempeus, animant l' equip, vau guanyar una Champions: sentir l'orgull de l'equip que ho ha donat tot un dia més."