El bosc encantat de Gurb.

Vam sortir de la C-17, a la sortida 62, en direcció a Sant Andreu de Gurb. Ben aviat trobàrem una àrea d'aparcament a prop de l'església. I ja érem a l'anomenat Bosc encantat de Gurb.

Els boscos sempre han estat misteriosos. Com més frondosos, més foscos i amb més possibilitat d'amagar-s'hi. En èpoques passades eren el motiu que encenia la imaginació de la gent. Quantes rondalles no neixen en el bosc! Esdevenen el marc perfecte de la il·lusió. El bosc és el topos d'una altra realitat, d'una alternativa. 

En temps passats, al voltant de l'any 1000, molts poblats talaven els boscos per la por o la prevenció. Evitaven que s'hi amaguéssin estranys, enemics, l'inconegut - també la fusta era molt necessària per a construccions de tota mena -. Aquesta estratègia podia ser entesa en contra del bandidatge o dels pirates, o d'aquells que s'oposaven a una llei, que podia ser, d'altra banda, ben injusta. Recordeu la història de Robin Hood i la seva banda en l'obra Ivanhoe, de Walter Scott. El mític bosc de Sherwood.

El bosc també és el refugi dels amants perseguits, esdevé la casa de Tristan i Isolda, quan fugen dels homes del rei Marc.

En una època més moderna va ser el terreny dels bandolers, cap al segle XVI, i més endavant dels Miquelets, els homes irreductibles que des de l'interior van lluitar per la defensa de Catalunya davant les tropes de Felip V.

Quan entràvem al bosc encantat de Gurb ens imaginàvem que seguíem l'itinerari d'un cavaller errant, que cercava la calma del rajolí d'una font, o la tranquil·la remor de les aigües. Hi hauria alguna bruixa que ens miraria amagada darrere d'un arbre?... Ens saltaria al camí un follet esbojarrat?... La llum penetrava entre les fulles dels arbres i endolcia amb clapes la penombra freda del viarany. 

Anàvem trobant les simpàtiques figures de fusta que representaven ocells i animals de la zona, també hi havia rètols amb els noms dels arbres i inscripcions filosòfiques molt interessants.

Vam voler fer la caminada més llarga, així que vam enfilar cap al cim de la Creu de Gurb. El camí era ben variat, trobàvem diferents arbres del paisatge mediterrani, el roure, l'alzina i zones d'ombra i de sol. La part més dura era la de "la cantera", bé, ho semblava, ja que era un terreny de roca sedimentària, un decorat molt sec, gairebé podríem ser a Mart. Però de seguida ens tornàvem a posar sota cobert de fulles i seguíem pujant per un sender fins a la Creu.

Un cop a dalt vèiem una meravellosa visió de la plana de Vic. Vèiem de lluny el Matagalls i les Agudes, les muntanyes que guarden Viladrau. I la C-17 , com una serp ben lluent que serpentejava per la plana. Que petites que es veien des d'allà dalt les tribulacions dels humans! I que gran esdevenia l'esperit del caminaire, que arribava a omplir tot l'espai!